Fundació Síndrome de Down
de Girona i Comarques

Pis Amic: la convivència solidària

La UdG promou la convivència entre estudiants i joves amb discapacitat intel·lectual

Llegeix l’article publicat el 30 d’octubre al diari ARA fent clic damunt la imatge

L’Anna Colomé és una noia de 29 anys amb síndrome de Down que treballa a la biblioteca de la Universitat de Girona. Ara fa cinc anys va emancipar-se del nucli familiar per començar a compartir pis amb un company seu de la Fundació Astrid 21 i amb dos estudiants de la Universitat de Girona. Ho va fer en el marc del projecte Pis Amic, una iniciativa que va néixer el 2010 per promoure la independència de les persones amb discapacitat intel·lectual. “Són joves amb un cert grau d’autonomia, perquè treballen i coneixen els autobusos de línia de la ciutat, però es vol potenciar la seva emancipació i el seu rol d’adults”, explica BrígidaRaset, psicòloga d’Astrid 21 i coordinadora del Pis Amic.

Des del 2010 el projecte ha tingut 21 participants amb discapacitat intel·lectual que han viscut l’experiència de residir tres mesos fora de l’àmbit familiar. Tant els dos joves de la Fundació Astrid 21 com els dos estudiants de la Universitat de Girona tenen el mateix rol en un entorn ordinari i d’igualtat. Les tasques de la llar es reparteixen de manera rotativa i els quatre joves s’ajuden mútuament, perquè “moltes vegades és la primera experiència de vida autònoma per a tots quatre i fan l’aprenentatge conjuntament”, explica Montse Castro, delegada del rector de la UdG per a persones amb discapacitat.

“Com si fos a casa”

Aquest és el sisè any que l’Anna participa en el projecte, i explica que l’experiència li agrada perquè “és com si fos a casa” i que li ha servit per ajudar més a fer les feines domèstiques durant les èpoques que viu amb els seus pares. També valora positivament les activitats fora de les obligacions, com anar a la piscina o al parc amb els companys de pis.

Pis Amic també vol superar la tendència de la majoria de la població a ser sobreprotectora amb les persones amb discapacitat intel·lectual i a prendre decisions per ells, explica Montse Castro. Per això també és una experiència positiva per als pares, que sovint se senten insegurs i tenen por, per exemple, que el seu fill no es desperti per anar a treballar. Però els professionals d’Astrid 21 expliquen que després s’adonen que no és així. La fundació dóna suport als pares i organitza un mínim de dues reunions per trimestre amb ells per fer un seguiment del procés. A més, cada setmana la psicòloga de la fundació es troba amb els quatre companys de pis per avaluar la convivència i parla individualment amb els participants.

Tot i això, ara només dos dels participants que són membres de la fundació viuen sols, encara que n’hi ha sis que han volgut repetir l’experiència. La Raquel Medina, participant en el programa i estudiant d’educació social, diu que “es nota molt el canvi des que entren fins que s’acaba el projecte” i que és una experiència que “aporta molt des del punt de vista d’emocions”.

Montse Castro afegeix que l’experiència és positiva per als estudiants de la universitat perquè “la convivència els permet trencar estereotips i veure les persones per sobre del nom de la síndrome que puguin tenir”. Aquest aspecte el reafirma la Neus Sánchez, estudiant d’educació social i exparticipant de Pis Amic, que assegura que “quan convius acabes veient la persona i t’adones que la discapacitat no és un fet rellevant”.

Aquest lloc web fa servir cookies. Si hi segueix navegant considerarem que n’està acceptant el seu ús. Més informació sobre les cookies